4 cognoms catalans en 3 restaurants bascos

/4 cognoms catalans en 3 restaurants bascos

Ruta détox
per Bilbao: Pintxos, Kate-zaharra i Azurmendi

Aquest
subtítol és òbviament irònic, perquè vam necessitar tots plegats una setmana
per recuperar el to muscular habitual 🙂
Vam anar 4
amics (3 perillosos i jo) a passar un cap de setmana a Bilbao per anar a veure
l’exposició que acabava de Basquiat  al
Guggenheim. Qualsevol excusa és bona.
I vam fer
tres tipus d’àpats ben diferents:


1.- Sopars
de pintxos. Però “pijos”…

Tant la nit
de divendres com la de dissabte (aquesta ja més dura…) vam fer pintxos. Pel
carrer Ledesma (Ledesma musikariaren Kalea: part “pija” al principi i part
popular al final, amb al diferència de tipus de públic, pintxos i qualitat.
L’amontegament de gent, idèntic) i acabant al Café Iruña. Mític pintxo moruno
basc de l’Iruña. Molta cua a totes hores. És increïble com menja aquella gent
menja tot el dia. A totes hores. Amb volums de pintxos que jo em dono per
sopada, ells després van a sopar. I no lleuger.
No vaig
arribar a temps de la foto del moruno… anava amb 3 partners que tot volava!
Pintxos
pijos. No barats. Però molt bons.

No vam fer
casco viejo. Ho vam intentar dissabte tarda, però estava com mort, bastant
cutre, els llocs no cridaven gens a entrar (els que estaven oberts) i vam
repetir ruta de divendres a l’inrevés. Amb l’afegit que feien el Barça i el vam
veure tot sopant (amb assortit de truites variades, força bones).

  

2.-
Kate-zaharra. Bilbao en estat pur. I amb nota…

Camino de
Acheta, 69. Bilbao
www.kate-zaharra.com
Dissabte vam
fer un dinar de “caserío” típic de la zona. Però molt a prop de Bilbao, amb
unes vistes molt xules, recomanat per un dels amics que venia, que viatja molt
a Bilbao per feina. Anàvem a tir segur. I el propi taxista que ens va portar
ens va dir que era el millor restaurant de Bilbao. Pot ser. Perquè vàrem jalar
de nassos. 
Vàrem
començar amb unes anxoves (espectaculars. i cares) i copeta de vi a la bodega
del restaurant. Podies dinar de picoteig, si volies. Allà, però, fan el
picoteig i després dinen! Jaja…

(ampolla mida Bilbao 😉
Érem tres
pel dinar i ja temíem els volums de les racions i vam demanar dos primers (jo
quasi havia dinat) i tres segons (un compartit).
De primers,
amanida de tomàquets i ceba (tremenda. De les millors que he menjat mai. I molt
gran). I cigrons amb llamàntol. Compartint cullera. De 10!

I de segons,
txuleton de 1.4k entre dos (amb unes patates fregides espectaculars i
casolanes) i uns xipirons farcits per mi, boníssims, però plat enorme, que no
vaig poder acabar.

Molt bon vi.
Una quallada magnífica (amb una mel de no creure-t’ho, natural). I uns
gintònics (necessaris per baixar) increïblement bons, però que no recordem la
ginebra. Una ràbia…..

I el compte,
elevat. Bilbao és una ciutat cara en general. No només aquest restaurant… em
va sorprendre força el preu de tot plegat. I venint de Barcelona que,
justament, no és una ciutat gens barata.

3.-Azurmendi:
Triestrellat. I merescut…

Barrio Legina s/n. Larrabetzu
www.azurmendi.biz
I la
cirereta del pastís (almenys per mi 🙂 era el dinar a l’Azurmendi. Un tres
estrelles al qual li tenia moltes ganes feia molt de temps. Que tothom en parla
molt bé. Dels pocs estrellats que realment em cridaven del País Basc. Juntament
amb Akelarre (pendent).
L’experiència
va ser fantàstica. I un pèl diferent a un tri estrellat, pel passeig previ, ja
que el restaurant està a un turonet i rodejat d’horts del propi restaurant. I
un hivernacle xulíssim.

Comences la
ruta per l’hivernacle i l’hort i allà mateix ja comences amb el menú (vam triar
el curt). Perquè després ens tocava baixar directes a Barcelona… tot i que tota
la primera part és igual als dos menús. Canvia la part última, de taula (“El
Mirador”).
Primer acte
del menú, “Nuestro Hivernadero”, que anaves trobant a diferents parts de
l’hivernacle: cocktail, escorça de cítric, cacauet, cotó d’espàrrecs i os
d’alvocat. Bons aperitius. I certament amb gràcia.

Segon acte,
“Nuestro Jardín”, i comencem més seriosament: milfulles d’anxova, caipiriTxa i
fusta blanca (blat de moro i ous). Ja a l’entrada del restaurant. L’edifici és
molt maco. Amb molta llum.

A destacar
el milfulls (molt potent) i la fusta blanca. Una barreja molt especial. La
caipiritxa, adient per donar frescor al final. Textura sabuda d’oliva “adrià”.
El tercer
acte, “la Cocina”, també a l’entrada: infusió d’hibiscus i fulla de castanyes.
Sabors de tardor. Ben trobat.
I ja al
menjador, el quart acte del menú (i on triem el curt), “El Mirador”. I triat el
vi. Baigorri criança 2010 màgnum (crec recordar, no vaig fer foto). I no vaig
poder aturar intent de demanar cava. Un (molt bo) Oriol Rossell brut nature.
Havíem de baixar directes a Barcelona!!

Oliva gelada
i vermut, molt bona (però ja tastada mil cops), ou cuinat a l’inversa trufat
(sí, sí, sí! Per textura i sabor), gamba al natural amb alvocat (boníssima,
però combinació habitual) i noodles de calamarsó (un dels plats top del menú:
per barreja de textures increïble i un sabor espectacular).

I per ja
anar acabant salats, els plats més “contundents”: llamàntol a la brasa (de
nivell, però conegut), bolets amb “mollejas“ (lletons?) de xai (brutal), lluç
fregit (molt bo, però també sabut) i colomí pels carnívors i una tonyina de 10,
per mi.

Sorprenentment
en un menú degustació, només dos postres i força senzills. El primer, de
taronja, maduixa i gingebre, perfecte per baixa. I el de xocolata, molt bo,
però res a destacar. Ni tampoc amb els petit fours, gens imaginatius. Una mica
decepcionant. Bon cafè, només faltaria.

El preu, 145
euros el menú curt, que és el que vàrem triar. Begudes a part. I per l’àpat
ofert, ser un tres estrelles i a Bilbao (molt més car proporcionalment el
restaurant del dia abans, penso), em va semblar molt correcte. Comparat amb un
tres estrelles a Catalunya, per exemple. O el menú llarg de Els Brancs, que és
una estrella, té el mateix preu….
En resum: un
gran gran restaurant amb un menú que es manté a un nivell molt alt tot l’àpat.
Com ha de ser en un triestrellat, esclar. Per això em sorprèn que certa “claca”
demani tres estrelles a restaurants amb menús absolutament irregulars.
Si te ha gustado, comparte:
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterPin on PinterestShare on LinkedIn
By | 2017-10-12T12:57:01+00:00 17 de desembre de 2015|Tags: , |20 Comments

20 Comentaris

  1. comequetebebe 17 de desembre de 2015 en 10:24- Respondre

    estreno comentaris!!! Merci Ricard! i la paciència… que he trigat dies amba questa crònica! 😉

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 14:24- Respondre

      Però al final publicada… 🙂

      Voto pel menjar de Kale, servit a la taula amb vistes del estrellat….

    • comequetebebe 18 de desembre de 2015 en 10:00- Respondre

      jajaja…. ha costat! l'azurmendi no és molt del teu rollo… jaja….

  2. LordEldritch 17 de desembre de 2015 en 17:24- Respondre

    Esther, fue una ruta gastronómica o una prueba empírica sobre donde están los límites del cuerpo humano? En cualquier caso, parece que te gustó, tiene un tono positivo por encima de la media 😉
    @Ricard, Kate-zaharra ….heaven on earth.

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 21:12- Respondre

      jaja… 0 rottenmeier! sí, va ser finde molt bèstia… ��
      esther

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 21:16- Respondre

      sí, el kate és molt estil del ricard. i del jordi! us encantaria….

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 22:06- Respondre

      No en tinc cap dubte…. Molt bona pinta el kate aquest…

    • comequetebebe 18 de desembre de 2015 en 09:59- Respondre

      doncs ja saps… després de festes… 😉

  3. Jordi Castaño 17 de desembre de 2015 en 17:54- Respondre

    Jo voto pel Azurmendi al que vaig estar quan encara no tenia la tercera estrella, però en canvi em va semblar un menjar més terrenal.

    I un dubte… Quan parles al Kate-zaharra de compartir cullera, és així o bé volies dir compartir plat de cullera? Perquè si és la primera opció, ja supera amb escreix al gaspatxo del Bellvitja, en el que almenys cadascú tenia la seva cullera … :-)))

    Salutacions!!!

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 21:15- Respondre

      jajaja… compartir plat, no cullera! azurmendi moooolt bé!!!

    • comequetebebe 18 de desembre de 2015 en 09:59- Respondre

      però gaudiries al kate a tope!!! va ser brutal!

  4. Pepa Lázaro 17 de desembre de 2015 en 19:34- Respondre

    I és que el nord sí que té un color especial, i sabor. Llàstima no haver trobat pinxos pel casco viejo, hi ha un munt d'opcions en preus i elaboracions.
    Esther, com pots dir que no podies amb la txuleta??? Però si això es menja sol!!!
    Espectacular l'Azurmendi. 🙂

    Salut! (i República)

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 21:23- Respondre

      pepa, el casco viejo estava com mort i deixat…:-(
      jaja… no menjo carn jo! meus eren el txipis. sí, fantàstic azurmendi!

  5. kastrobol 17 de desembre de 2015 en 23:19- Respondre

    Quan dius lletons de xai o "mollejas", a què et refereixes? Ho dic perquè tenia entés que els pedrers són un òrgan propi de les aus i no dels mamífers

    • Anònim 17 de desembre de 2015 en 23:42- Respondre

      Et contesto jo tot i no ser l'autor del post.

      Tota la confusió ve d'un error de nomenclatura de la gastronomia castellana. Quan parlen de mollejas d'au, és el que nosaltres entenem com pedrer.

      Però quan parlen de mollejas de xai o vedella, és refereixen a unes glàndules que tenen els animals joves a la zona del coll i que en català és el que anomenem lletons.

      Per tant no sembla adequada la paraula mollejas associada a aquesta glàndula dels xais o vedelles, que penso que s'anomena "timo", però d'això ja no estic segur.

      Espero

    • Anònim 18 de desembre de 2015 en 07:40- Respondre

      kastrobol, tens la resposta perfecte del ricard! 🙂
      merci pel teu comentari. esther

    • kastrobol 19 de desembre de 2015 en 23:19- Respondre

      Moltes gràcies, Ricard, per la teva aclaració 🙂

  6. Laura 18 de desembre de 2015 en 10:38- Respondre

    Hola! Felicitats pel post! Comparteixo les teves sensacions en alguns dels llocs i la constant idea que al nord és menja estupendament.

    Aquest estiu vaig fer una ruta per Euskadi (Bilbo, Gasteiz, Donosti a part de pobles i excursions). La part gastronòmica com és evident va tenir un pes molt important 😉

    De Bilbo ens va sorprendre d'una forma espectacular el Mina. Va sorprendre perquè no n'esperàvem res, l'havia vist al Regol i creiem que era un més, i va resultar que tenia una estrella i molt merescuda, el recomano! Era arriscat i curiós.
    Curiosament al dia següent anàvem molt expectants al Nerua del Guggenheim, el meu company hi havia anat feia anys i li havia agradat sobretot les ganes de fer coses arriscades i fortes, però vam veure que s'havia "adaptat" massa a les exigències del públic 🙁

    Laura

    • Anònim 18 de desembre de 2015 en 19:15- Respondre

      laura, sí es menja espectacular… no et va semblar tot molt car? apunto el mina x propera visita! sí, el nerua ja no mata… 🙁 merci pel comentari!

    • Laura 15 de gener de 2016 en 11:04- Respondre

      Hola! Amb molt retard responc 🙁
      Car? Quan gaudeixo d'un lloc no em sembla car, quan em defrauda em sento incòmode i voldria fer critica demolidora…

Deixeu un comentari