Délices de France. Un exercici de nostàlgia

/Délices de France. Un exercici de nostàlgia

Un lloc que recentment ha celebrat el 50é aniversari, on sopar es pot convertir en un exercici de nostàlgia, per aquells que el coneixíem fa 30 anys. Plats correctes, però sense res a  destacar i RQP actual, no massa bona.   

Délices de França

Carrer de Muntaner, 443

www.delicesdefrance.es

TEL.: 932 01 94 69

Fa uns mesos, un setmanari en el que col·laboro, em van demanar un reportatge de restaurants de BCN, que portessin més de 30 anys oberts al públic i a càrrec dels mateixos propietaris i com Délices de France celebrava els 50 anys, precisament aquest 2017, vaig pensar que seria bo incloure’l.

Es tractava d’un recull de 10 restaurants, dels que d’alguns en soc client, d’altres els vaig visitar per veure com es mantenien i de tres, vaig obtenir les dades de manera telefònica, doncs feia temps que no hi anava i no es tractava de parlar de plats, sinó d’història, i de lloc on mantenir el nivell, ja se’ls suposava.

I realment en aquesta visita a posteriori que tenia ganes de fer, els plats no van fallar i vaig demanar algunes coses, que recordava de feia més de trenta anys, quan n’era client relativament assidu.

Però tots envellim, i els restaurants no s’escapen d’aquesta realitat , tot i que ells tenen oportunitat de maquillar els envelliments, amb més facilitat que les persones, amb unes reformes, canviat l’estil de servei i amb altres detalls que els assessores del sector, els podrien ajudar.

Vam anar-hi amb el Jordi de 3(o+)aTaula i ell també l’ha publicat al seu bloc La_cuina_del_Mindundi.

I vaig trobar les Délices de France, exactament com els recordava i per tant envellit. Els plats també coincidien en els que tenia al record, com l’excel·lent soufle de formatge, que vaig tornar a demanar. Va ser un dels primers i l’altre uns rovellons fora de carta, que crec havien viatjat alguns kilòmetres abans d’arribar al plat  🙂

Com segons tocava els rituals dels tàrtars, dels que segueixen oferint una secció de la seva carta. I això fa 30 anys ens al·lucinava, en una època en que els tàrtars eren quasi un plat exòtic, i allà t’oferien variació i alguns amb l’ou sencer i tot.

Però avui en dia en que el tàrtar és un plat quasi tant freqüent com el “pop (maurità) a la brasa”, ja no crida l’atenció. De la carta vam triar (una mica a pito-pito i evitant el “tropical”), els provençal i el calvados, que van resultar correctes, però sense destacar en cap sentit. Un de tants tàrtars que s’ofereixen actualment a BCN.

I una mica en vista més global, amb la safata que contenia la mantega, etiquetada amb Viña Pomal… #dondeestéunRioja 🙂 🙂

I ja per fer l’exercici de nostàlgia total, vam demanar postres vintage, molt difíciles de trobar actualment, que no vol dir pas que no siguin bones, que de fet ho eren. Ens venien ganes de riure demanant les prunes a l’armanyac que feia anys que no les veia a cap carta… I els taps de Marc, pensava que estaven extingits. Bromes a banda, els dos eren de prou qualitat.

Ens va fer gràcia, trobar a la carta, postres i també plats, que tenien nom d’algun client prèmium… El Postre (que de fet serien les postres 🙂 ) del Sr. Nielsen, que a la carta, ja van a la categoria de doctors… El bacallà del Dr. Salvatella... De sempre m’ha fascinat, aquesta afició de denominar les metges com Doctors, que pel que veig, escara es manté … 🙂

La carta de vins demodé, tot i que un dels que ho porten, té renom en aquest tema. Però com sempre dic, les cartes de vins cal adequar-les al públic i el públic que tenien un dijous nit, era dels que em van fer sentir jove. Tot i això vam trobar un DO Montant, el Furvus, que és un vi dels que no solen fallar  i no vam dubtar.

El servei era peculiar i diferent als tòpics a que estem habituats actualment. Molt correcte, fins i tot sumís amb algun client habitual d’aquells que van a donar lliçons, i relativament distant amb els “desconeguts”… Una mica amb un aire de “que volen aquesta gent”, plagiant els títol de la cançó reivindicativa. No els vaig comentar pas –sabeu que mai m’identifico- que els havia publicat feia uns mesos i que havíem parlat  per telèfon.

El preu, o la RQP, la vam trobar deficient. Són aquells comptes en que quan surts i compares amb altres llocs, t’adones de que no anem bé. Sense criticar cap plat, tampoc cap era destacable, per acabar pagant 55€ per cap,  amb un vi de 22€.

RESUM

  • A la part alta de Muntaner tocant General Mitre
  • Plats correctes i servei correctes
  • Local i ambient démodée
  • Carta curiosa i també démodée
  • RQP deficient
Si te ha gustado, comparte:
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterPin on PinterestShare on LinkedIn
By | 2017-12-03T10:57:29+00:00 3 de desembre de 2017|Tags: , , |10 Comments

10 Comentaris

  1. Jordi Castaño 3 de desembre de 2017 en 11:44- Respondre

    Ostres… Sembla que anéssim junts i tot… 🙂 I veig que coincidim plenament, fins i tot amb els fets remarcables com les postres que vam demanar una mica per la conya i els noms dels doctors i gent remarcable a la carta…

    I veig que tu no perds els bons costums i si que m’has referenciat…

    Aquest no passarà pas a la llista de desitjables.

    Abraçada!!

    • Ricard Sampere 3 de desembre de 2017 en 13:37- Respondre

      Lo dels Doctors, que en realitat són metges, té tela…. 🙂

      I sort que són “antics” i tots els noms són masculins, perquè sinó, “El bacallà de la Dra xxxxx”, sonaria fatal…..

      #Déu_nos_en_guard

  2. Meya Martinez 3 de desembre de 2017 en 21:38- Respondre

    ara que estic en moment gavatxo… no hi aniré pas 🙁

    • Ricard Sampere 3 de desembre de 2017 en 22:22- Respondre

      No… no cal… 🙂

  3. esther 4 de desembre de 2017 en 10:54- Respondre

    jajaja… enteros!! al bistro pierrot van pagar 25 euros per cap…. 🙂

    • Ricard Sampere 4 de desembre de 2017 en 11:33- Respondre

      Però no és upper….. 🙂 🙂

      I se sent flaire de piolins……

  4. Pepa 4 de desembre de 2017 en 22:08- Respondre

    Tots ens fem grans però s’ha d’envellir amb dignitat. És el que dius, una pintura per allà, una taula nova, una carta amb canvis que fins i tot pot incloure un apartat de “clàssics”…

    En fins… un que no passa al llistat “futuribles”.

    Salut!

    • Ricard Sampere 4 de desembre de 2017 en 22:22- Respondre

      Ben interpretat i ben dit Pepa… 🙂

      Jo he de dir que “ya me lo temia”, però com que el vaig publicar, volia comprovar com es conservava…

      I es conservava “igual”

      Tampoc res negatiu greu a dir i per altre banda, valorar el mèrit de tants anys on fire…

  5. Pipo perez peluquero 11 de desembre de 2017 en 23:08- Respondre

    Que sitio mas rancio. No fui ninire.

    • Ricard Sampere 11 de desembre de 2017 en 23:33- Respondre

      En els seus temps tenia la seva gràcia…. però parlo de fa més de 30 anys….

      Ara queda el que queda 🙁

Deixeu un comentari