Oaxaca. Un mexicà luxós i diferent

/Oaxaca. Un mexicà luxós i diferent



Un restaurant de cuina mexicana, de bon nivell, ben ambientat i amb bon servei. Recomanable si sou fans de la cuina d’aquest país, més enllà dels plats típics i tòpics.  

Oaxaca

Pla de Palau, 19

adreça web

TEL.: 933 190 064

 

De nou trobada amb els de 3(o+)aTaula i aquesta ocasió amb tria del Jordi, que desprès de sortir excited de Mextizo, volia aprofundir més en cuina mexicana. El post conjunt ha estat escrit per l’Esther, tot i que em tocava a mi, però ella es va oferir degut a ser la més fan i també experta, en plats mexicans.

Jo no soc gaire fan dels plats menys coneguts de les cuines llunyanes. Amb la meva forma racional de pensar, soc dels que crec que en un món global, els plats i/o productes que realment valen la pena, ja s’han estés i fet populars.

Em permeto uns exemples didàctics: La carn de ren, que m’ha tocat tastar quan he viatjat pel nord d’Europa i que dius, “no està malament”, si tingués el nivell que alguns li volen donar, la trobaríem d’importació aquí. Fixeu-vos en un altre exemple de carns remotes com bou wagú, que tot i el seu preu elevat, prou que ha arribat aquí, ja siguin autèntiques o amb falsificacions, jugant amb l’exotisme del tema.

I sempre que vaig a restaurants mexicans –i podria dir el mateix d’altres cuines- surto dient, “està bé, però no ‘aporten massa cosa”. No pretenc pas pontificar i mentre a mi em costava una mica lo de mole, l’Esther el gaudia intensament i li posa comentaris exciteds al post conjunt. Jo el menjava pensant amb l’escepticisme que em caracteritza, que ves a saber si en lloc de les 50 espècies, en porta 45 🙂 I en realitat pensava per dins “quina manera d’emmascarar un pollastre de Cal Rovira“, amb aquest engrut negre … 🙂 🙂

I ja no parlem d’un altre plat a base de blat de moro, que em va recordar una mica d’esquitllada, el nostre desconegut blat de moro escairat, que encara algú cuina pel berguedà.

Dit això, cap plat em va desagradar, però tampoc cap em va provocar el desitg de tornar a demanar-lo. Potser soc poc curiós i havent tantes coses que m’agraden, tampoc tinc cap afició a tastar plats, en els que el mèrit més gran és ser llunyans i poc coneguts…

En fi, un dinar correcte, amb servei molt amable i un entorn de nivell, en que cap plat em va generar cap desig de repetir-lo. El guacamole era bo, però tampoc passa a ser el guacamole de la meva vida i ara que no em llegeix l’Esther, si li treus el teiatru de que venen a “matxacar-lo” a la teva taula, passaria més desapercebut. Que no deixa de ser un puto alvocat 🙂

Però al post conjunt escrit per l’Esther, veureu que ella ho va percebre de manera més positiva.

Si voleu veure les fotos de tots els plats, així com el tiquet i el punt de vista, global, feu clic al següent link:

Si te ha gustado, comparte:
Share on Facebook
Facebook
Share on Google+
Google+
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest
Share on LinkedIn
Linkedin
By | 2017-12-11T20:26:14+00:00 10 de desembre de 2017|Tags: , , |9 Comments

9 Comentaris

  1. Meya Martinez 10 de desembre de 2017 en 15:57 - Respondre

    ricard, no em toquis l’engrut negre! 😉 el guaca per mi és dels millors que he tastat… inclosos els de mèxic. està a molt nivell. ja saps que jo no faig aq coses a casa … cuinar… jaja . esther

    • Ricard Sampere 10 de desembre de 2017 en 17:15 - Respondre

      No, no…. 😉…. Mira que si m’apliques el 155 gastronòmic …. 🙁

      • Meya Martinez 10 de desembre de 2017 en 17:31 - Respondre

        jaja… maaai!!! 😍

  2. Pepa 10 de desembre de 2017 en 17:23 - Respondre

    El guacamole és ja internacional i com dius, amb les moviments migratoris les plats fàcils i amb ingredients fàcilment substituïbles s’adapten al nou lloc de residència, què és si no la cuina Tex-Mex, la nikkei, la criolla… o sense anar més lluny, tota la gama de dolços andalusos. Per cert, que a Veneçuela tenen la seva versió del guacamole, es diu guasacaca 🙂

    Sóc fan del mole també Esther, i fas molt bé en no cuinar aquestes coses a casa, no t’imagines el desplegament d’ingredients per fer el mole, i si et descomptes quan vas pel 47 i has de tornar a començar ja ni t’explico!!! 😀

    Salut!!

    • Meya Martinez 10 de desembre de 2017 en 17:36 - Respondre

      pepa, jaja… a casa no intento res, sóc pèssima cuinera! al restu Pujol a DF vaig menjar un mole de 100 ingredients i macerat 7 mesos. estava increïble!!!

      • Ricard Sampere 11 de desembre de 2017 en 09:56 - Respondre

        Com allà no deuen tenir el concepte “fecha de caducidad”, doncs viva la Pepa…!! (*)

        (*) “viva la Pepa” …El crit amb el qual des del 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep) proclamaven els liberals espanyols la seva adhesió a la Constitució de Cadis

        No anava per tu Pepa 🙂 🙂 tot i que també et desitgem llarga vida…

        • Pepa 12 de desembre de 2017 en 16:36 - Respondre

          🙂 Gràcies!!!! i tu que lo veas!!!

          Això de les maceracions és ja com una competició, hahahahahaha

  3. Pipo 11 de desembre de 2017 en 23:02 - Respondre

    Me pasa como a ti, mientras como me voy convenciendo de lo rico que esta todo; cuando salgo me sigo esforzando por ser positivo y normalmente ya nunca mas vuelvo al lugar. El Oaxaca esta bien, con su puntito se nivel pero no tiene nada que te fuerce a repetir.

    • Ricard Sampere 17 de desembre de 2017 en 16:53 - Respondre

      Just com ho dius…..

      Res que provoqui repetir…. 🙁

Deixeu un comentari