Perquè deixo de col·laborar al QuèFEM

/Perquè deixo de col·laborar al QuèFEM

QuèFEM, és el suplement de divendres de La Vanguardia, on vaig començar a col·laborar fa temps. Tot té un principi i un final i ja no em ve de gust continuar.   

Suplement QuèFEM

de La Vanguardia
Fins aquí ha arribat l’aigua 🙂

Abans d’entrar en quins són els motius, vull deixar clar que mai m’he trobat del tot còmode publicant en el QuèFEM. He publicat una cinquantena de llocs, però mai m’heu vist pregonant per les xarxes… “Mireu, mireu quin restaurant publico al QuèFEM!!”. Com a molt, en un parell o tres d’ocasions, al veure que em referenciaven els del restaurant de torn,  m’he limitat a compartir per cortesia. Però mai m’he sentit del tot còmode al QuèFEM.

Com va començar la col·laboració ?

Un dia vaig rebre un mail, proposant-me d’escriure al QuèFEM. I els vaig dir que no ho veia possible. És ben sabut que només s’accepten escrits positius o encara millor, molt positius. I en el meu cas, que sempre descric la realitat, això em resulta una mica difícil. Però en una trobada, amb qui llavors era director, em va convèncer dient que jo podria escollir els llocs. I vaig pensar que era una oportunitat per parlar de  restauranats que s’ho mereixien i en canvi eren poc coneguts.

També vull deixar clar que no hi ha hagut cap enrenou, més enllà de diferències d’interessos en algunes ocasions. He proposat llocs al QuèFEM (fins i tot ells m’han proposat algun), que quan he anat i pagat, he vist que no podia fer una crònica de ficció dient que tot era una meravella. I llavors he avisat, de que no presentaria la crònica, perquè no l’acceptarien. I evidentment he perdut la compensació econòmica corresponent i l’abonament del tiquet.

Però això pel QuèFEM tampoc és cap problema, doncs si el lloc els interessa, envien a qualsevol altre «col·laborador» i en poques setmanes, apareix la crònica en que tot és guai.

Algun petit desencontre anecdòtic …

També he de dir que en alguna ocasió, m’he incomodat. En concret recordo un dia que vaig publicar un restaurant de referència a BCN i va aparèixer al QuèFEM, envoltat d’altres cròniques, que més que cròniques eren publi reportatges. Us heu fixat que sempre hi ha una pàgina que en el seu peu o lateral, «parla» d’un vi d’una determinada distribuïdora?. Doncs com dirien en castellà «pos_eso». Potser aquell hagués estat el moment de dir prou…

QuèFEM adeu

Però tot això no deixen de ser anècdotes i globalment no tinc queixes del tracte.

Mai m’ha preocupat la compensació que oferix el QuèFEM…..

En els darrers temps i degut a dificultats econòmiques del sector editorial, han anat disminuint els seu pressupost i per tant les compensacions per cada crònica.

Per la meva part, mai he posat cap problema en el que paguin o puguin pagar. Si publico sense remuneració a la meva web, també puc fer-ho en un mitjà extern. I em va passar pel cap fer una  contra proposta.

Els vaig dir que preferia no cobrar res del QuèFEM , però a canvi volia algunes garantia. Bàsicament demanava que el període  de temps entre que entrego la crònica i quan la publiquin, sigui raonable. Darrerament hi han hagut retards de 6 (SIS) mesos… Vaja que em mostro a les cròniques menjant carxofes a l’estiu, tomàquets en ple hivern i calçots al mes d’octubre…

Els del QuèFEM, van respondre per mail a la meva oferta, tirant pilotes fora i donant-me la tarifa que em pagarien, quan ja havia dit que no volia cobrar. I em vaig dir..

Bueno, pues molt bé, pues adios…. 🙂

I fet al meu estil…. Ni els he contestat, ni els aviso. Si llegeixen les xarxes, ja es donaran per assabentats. O si veuen que no els envio res més, ja ho deduiran. I si pregunten, els enviaré un link a aquest post

No és cap rabieta amb el QuèFEM, sinó una decisió. He esperat a fer-ho públic, després  de la publicació del darrer restaurant que tenia pendent. No volia que l’eliminessin i la gent de Belmonte quedessin desil·lusionats. Pels mal pensats, els pagaments els fan a posteriori de la publicació, que seria a finals d’octubre 🙂 Vull dir que no he esperat a cobrar!.

I acabo dient que entenc que pel QuèFEM, siguin prioritaris els publi-reportatges o els reportatges ensucrats, que de rebot poden reportar publicitat. Però en cap cas vull, sentir-me utilitzat, veient que em publiquen el dia que no tenen res més. I menys que els lectors, m’imaginin menjant calçots al mes d’octubre, carxofes a l’estiu o tomàquets en ple hivern.

Si te ha gustado, comparte:
Share on Facebook
Facebook
Share on Google+
Google+
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest
Share on LinkedIn
Linkedin
By | 2018-10-14T10:11:19+00:00 14 d'octubre de 2018|Tags: |27 Comments

27 Comentaris

  1. Adrià 14 d'octubre de 2018 en 11:42 - Respondre

    S’agraeix tanta sinceritat i conèixer el funcionament d’aquestes publicacions és molt interessant. Efectivament tal com dius més que fer-ne publicitat de les teves cròniques al què fem semblava que ho ocultessi jeje, doncs el llegeixo poques vegades però no tenia gens clar cada quan hi publicaves ni res.

    • Ricard Sampere 14 d'octubre de 2018 en 12:56 - Respondre

      Si… 🙂 🙂 Ho amagava una mica…. Recordo que el primer cop que vaig publicar, em va ser necessari «intimidar» a més d’una amistat, perquè s’abstinguessin de fer ressò per les xarxes…

      I gràcies per les teves paraules!

      Salutacions!

  2. Frederic 14 d'octubre de 2018 en 12:39 - Respondre

    No és per fer-te la pilota, Ricard, pero no abunden textos com els teus, didàctics i escrits des de la més absoluta independència. Les cròniques sense cap tret negatiu (o pitjor, sense signar) son desgraciàdament allò més habitual. Amb el temps ja les identifiques al primer o segon paràgraf. Continuarem llegint-te per aquí. Abraçada!

    Frederic

    • Ricard Sampere 14 d'octubre de 2018 en 12:59 - Respondre

      Gràcies Frederic..!!

      Independència i no escriure gat per llebre, ho puc garantir. Altre cosa és que l’encerti o no.

      Abraçada!!

  3. Pepa Lázaro 14 d'octubre de 2018 en 19:27 - Respondre

    Una etapa més a la vida.
    Llevat que siguin de obligat compliment, la resta d’activitats s’han de fer amb i per satisfacció personal, no per generar malestars, males vibracions o desencants.
    Tancar porta i obrir una altra, seguir avançant.

    Salut!

    • Ricard Sampere 14 d'octubre de 2018 en 19:51 - Respondre

      Just, les coses no vitals, s’han de fer per satisfacció. Molt ben dit!!

      Salut!!

  4. Josep G 14 d'octubre de 2018 en 19:39 - Respondre

    Qui l’ha vist abans i qui el veu ara, el QUÈ FEM s’ha convertit en un reflex més de la caiguda d’un diari cap a la irrellevància i la intranscendència que agrada a la direcció actual.
    Entre mig de tant Publireportatge ensucrat, les teves opinions sempre han destacat pel seu nivell i equanimitat, els qui fa anys que passem per aquí ja hi estem acostumats i no ens conformem amb menys.

    • Ricard Sampere 14 d'octubre de 2018 en 20:01 - Respondre

      Si… just fa un any, quan vaig fer laa mudança a Cambrils, vaig trobar per casa, carpetes amb retalls del QuèFEM de feia anys. De quan hi escrivien gent de més nivell com el Miquel Sen, per dir un exemple.

      Ara com tu dius, la cosa va de publireportatges ensucrats i fins i tot (sense poder provar-ho), tinc clar que algun restaurant dels que gasten partides importants en comunicacions, es va queixar després de publicar-lo jo, perquè no havia mostrat prou excitació… 🙂 🙂

      Volen que descriguis amb hipèrboles, que unes (putes) postres, llisquen per la gola, produint plaers insòlits… 🙂

      Però les coses tal com siguin…. Tampoc és culpa de la Direcció, sinó dels temps. Van fotuts tresoreria i per ells és prioritari pillar publicitat… El que jo publicava era de “relleno”. A ells el que els interessa és el publi reportatge..

      Salutacions!

  5. Esther 14 d'octubre de 2018 en 22:23 - Respondre

    Fantàstic!!! Lleialtat a un mateix!! Com mola… #Semprepaguem

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 09:32 - Respondre

      Malcarat però legal…. 🙂 🙂

      #semprepaguem i a voltes la liem….

      • esther 15 d'octubre de 2018 en 12:48 - Respondre

        legal a tope! i la liem quan toca! #iriem #novaetapa

  6. Daniel 14 d'octubre de 2018 en 23:31 - Respondre

    Hola Ricard,

    La veritat és que, portant ja uns quants anys seguint-te, no m’esperava menys de tu. Avui no és un bon dia pel QueFEM, però sí que ho és per la crítica sana i independent, que costa de trobar entre tant soroll, però encara n’hi ha.

    Enhorabona i salut!

    Daniel

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 09:40 - Respondre

      Bon dia Daniel,

      En primer lloc donar-te els gràcies.

      I com sempre dic és ben curiós el silenci en que us moveu, gent com tu que relaten els restaurants tal com els han vist. I en canvi el soroll que fan o saben fer, tots els que han convertit les cròniques, al gènere de ficció..

      I en el paràgraf anterior, he dit “us moveu”, sense incloure’m a mi, perquè reconec que en ocasions em passo de frenada, amb conyes dirigides a determinats elements. Vull dir que en ocasions faig soroll… 🙂

      Seguim en contacte…

  7. Jordi Castaño 15 d'octubre de 2018 en 00:14 - Respondre

    La meva opinió ja la coneixes de sobres, doncs és un tema recurrent que hem comentat.

    Jo només els diria a la gent de La Vanguardia #haverestudiao… ells s’ho perden perquè no hi ha gaire gent que escrigui tan bé i clarament com tu.

    Abraçada!!

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 09:52 - Respondre

      Tot té el seu perquè …. Tota la meva experiència «literària» prové d’escriure manuals tècnics… I clar, la passió que hi posen alguns exciteds, jo soc incapaç d’assolir-la. La meva manca de passió, no juga a favor. En contrapartida, els escrits segurament estan més estructurats…

      És que alguns i en concret algun «ex-compi» del QF, relata sensacions de plats i postres, com si fos un «garganta profunda 2»…. i clar… aquí tampoc puc competir per manca d’experiència en el tema … :).

      En fi i seriosament, el suplement aquest passa per problemes econòmics i els interessa sobreviure al preu que sigui. I el preu és aconseguir publicitat…

      Abraçada!!

  8. Félix 15 d'octubre de 2018 en 11:02 - Respondre

    Felicidades, me parece muy bien tu decisión, eres un referente de integridad, cualidad muy escasa

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 13:32 - Respondre

      Jo ho explico sempre tal com ho veig. Amb risc d’equivocar-me, però intentant reflectir la realitat…

      I gràcies per passar per aquí..!!

  9. Michael 15 d'octubre de 2018 en 13:17 - Respondre

    Doncs sap greu(o no, així n’hi haurà més per al blog)
    Fa força temps que el segueixo, és d’agrair trobar crítiques il·lustratives,amb bona fé, amb la dosi de cinisme necessària i no esviaixades per d’altres interessos que no siguin el gaudi d’allò que menjem i bevem.
    A continuar amb la resta i SALUT!

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 13:34 - Respondre

      Gràcies per les teves paraules… Tal com tu dius, més llocs pel bloc… 🙂

      I com tu dius, una mica d’ironia, dona sempre joc…

      Salutacions!!

      • Michael 19 d'octubre de 2018 en 17:08 - Respondre

        Ironia era el terme correcte.👏

        • Ricard Sampere 19 d'octubre de 2018 en 20:16 - Respondre

          Ja vaig interpretar que volies dir ironia…. 🙂

          Gràcies de nou

  10. Joan 15 d'octubre de 2018 en 18:55 - Respondre

    Sempre fidel a tu mateix. No podia ser de cap altra manera.
    Com deia aquell: Bon vent i barca nova

    Salutacions.

    • Ricard Sampere 15 d'octubre de 2018 en 19:53 - Respondre

      Si, si… barca nova o serveis al meu bloc…. 🙂

      Gràcies per passar per aquí …

  11. Felip 16 d'octubre de 2018 en 07:37 - Respondre

    I que feia un ‘rebel’ com tu en una publicació ultra-comercial com el QueFem? De veritat cal justificar i aplaudir la sortida?

    • Ricard Sampere 16 d'octubre de 2018 en 08:50 - Respondre

      T’ho explico poquet a poquet (i si fos en directe, seria vocalitzant)

      ….. que feia un ‘rebel’ com tu en una publicació ultra-comercial com el QueFem?
      RESPOSTA: està explicat al post. Torna a intentar la lectura 🙂

      …. Cal justificar la sortida?
      RESPOSTA: No justifico res. Em limito a explicar els motius que m’han portat a decidir-ho, que a més reflecteixen la situació actual d’aquest tipus de literatura. És extrapolable a altres revistetes… 🙂

      …… Cal aplaudir la sortida?
      RESPOSTA: Uisss… això ja no m’ho has de preguntar a mi

      Torna quan vulguis Felip…. Aquí pots «descarregar» les tensions gratis…. 🙂

  12. CarlesP 10 de novembre de 2018 en 20:08 - Respondre

    Feia temps que no passava per aquí. Coses d’un canvi de feina.

    Ben fet..!!. Quan et llegia en aquest panfleto, ni et reconeixia. Volies escriure entre mig del que ets tu i l’estil llepaculs dels habituals del lloc i quedaves desdibuixat

    Abraçada!!

    CarlesP

    • Ricard Sampere 10 de novembre de 2018 en 22:12 - Respondre

      Si… s’et trobava faltar 🙂

      La veritat és que s’em feia feixuc, escriure allà. Amb el meu estil de conya, no em publicarien, però jo tampoc soc capaç d’escriure en plan bavòs com sol ser l’estil d’allà….. Si els llegeixes, sembla que en lloc d’un restaurant de «medio pelo», estiguin parlant d’un top europeu.

      Però mentre va durar , va servir per fer brillar llocs poc coneguts i que s’ho mereixien.

      I últimament quan la cosa es va fer insostenible, ja vaig esperar que publiquessin el que tenien pendent, i a la setmana següent, ja vaig escriure aquest post…

      Abraçada!

Deixeu un comentari