Ricard Camarena. El nivell és molt elevat

/Ricard Camarena. El nivell és molt elevat


Ricard Camarena, és un lloc prou conegut i molt recomanat. Ara que hi hem anat, puc assegurar que la realitat ha millorat les expectatives. Excel·lent a tots nivells. 

Ricard Camarena

Av. de Burjassot, 54 (València)

ricardcamarenarestaurant.com

Tel.: 963 35 54 18

Ricard Camarena-edifici

Ricard Camarena

Poques vegades publico restaurants de fora de Catalunya. Conec poc Espanya i de fet podria publicar més de restaurants francesos que d’espanyols. Però en general ho evito per desconeixement de l’entorn.

Vam fer una recent escapada a València, que de fet ara la tinc a 2 hores de casa i vam començar amb un sopar a Ricard Camarena. Ho anàvem a partir d’excel·lents referències, però donat el meu escepticisme habitual, temia sortir del lloc amb el meu típic “ha estat bé però….”.

I ja avanço que vam sortir-ne ‘exciteds’ totals i vaig superar tots els obstacles que a priori no ajudaven. Per exemple em costa molt entrar en els jocs tipus canvi d’ubicació segons la fase del sopar. O que quan vaig a seurem a la cadira, algú la mogui per facilitar-me la maniobra #noestamostanmal

Ofereixen diferents menús i nosaltres vam optar pel curt, que ens va semblar més que suficient i sinó jutgeu vosaltres mateixos, pel que veureu.

Ricard Camarena-menu

Comença el sopar

El sopar començava a la zona que anomenen bar, que és àmplia i força espectacular. I allà serveixen uns aperitius o “mossegades”, que ells anomenen PRELUDIS. Com em fa mandra copiar als plats, us deixo foto del menú i les imatges.

Ricard Camarena-bar

Ricard Camarena-preludis

 Ricard Camarena-preludis1

Passem a la sala

Tot seguit canvi d’ubicació, cap a la sala menjador, amb cuina oberta i allà un cop superada la maniobra de la cadira, tenim el primer contacte amb la sommelier, triem l’opció de maridatge i ens serveixen més PRELUDIS.

Ricard Camarena-preludis2

Continuem amb un plat –el més insignificant del sopar- que cal aixecar-se i anar a prendre’l a peu dret en front de la cuina, veient com te’l preparen. Això feia molta mandra, però vaig entendre que era una manera discreta de permetre un contacte “natural” entre el xef i els comensals. Com la cuina era oberta, vaig observar que tenien un kamado Monolith, igual que el que tinc a casa. Poseu-vos les ulleres, que està al fons del passadís.. 🙂

Ricard Camarena-kamado

El plat que oferien com excusa de la conversa, era un tros de mozarella , embolicat amb un tomàquet que fan ells de conserva del se hort, però servia per trencar el gel, sense forçar la situació.

Ricard Camarena-tomaquet

Tornada a la taula –i tornem a la maniobra de la cadira- i ara arriba el que en llenguatge clàssic anomenaríem els plats principals. No descriuré plat a plat, doncs això ja ho trobareu en altres cròniques. Puc donar fe de que el nivell era espectacular.

Ricard Camarena-menu

Ricard Camarena-ensalada

Ricard Camarena-ostra

Ricard Camarena-cigala

Ricard Camarena-pluma

Com podeu veure, falten les fotos de l’albergínia i el rèmol… 🙁

I també hi havien postres i petits fours 🙂

Ricard Camarena-postres

Ricard Camarena-prepostres

Ricard Camarena-postres

I tornem al bar…

I un cop acabats, tornada a la secció bar, per prendre els cafès i els petits fours, també espectaculars.

Ricard Camarena-petits-fours

Reitero que el lloc em va semblar una passada de bé a tots nivells i que no dubteu en anar-hi si teniu oportunitat. I el contacte amb el xef, amb el que  oincideixo de nom i de kamado, va mostrar-me una persona molt terrenal i amb el cap molt ben moblat. I sabeu que això no ho dic ni penso de tots els xef estrella.

Els vins i alguna batalleta

Però no seria jo sinó expliques alguna petita trapelleria de la casa. Quan va arribar la sommelier, ja li vaig demanar directament el maridatge… I em va sorprendre que ens intentés explicar “que era un maridatge”. Tot seguit ens va preguntar “¿tienen problema con algun tipo de vino?”…. Llavors ens va agafar un atac de riure, saben que pel meu cap rondava la resposta que hagués donat a Barcelona… “españoles no”, però sé comportar-me quan jugo fora de casa. Em vaig excusar amb la somelier amb un “no pasa nada, nos reíamos de un tema personal con los vinos”.

Que com va anar el maridatge?. Doncs més o menys com tots. Amb vins que agraden més i altres que menys. Però en general bé, tot i que sempre queda el dubte de si hagués anat millor, demanant un parell d’ampolles al nostre gust i segurament amb cost inferior. Al proper cop ho fem així … 🙂

Ricard Camarena-vins

I com final de festa, el moment que fa més mandra, però que en aquesta ocasió, vam pagar a gust, vist tot el festival que havíem gaudit.

Ricard Camarena-tiquet

RESUM

  • Un Michelin de proximitat (ara que visc a Cambrils)
  • El conjunt resulta impecable
  • Tols els  plats tenen sentit i el producte hi està present
  • El local i servei estan al nivell dels plats
  • Recomanable sense cap mena de dubte i amb ganes de tornar-hi
Si te ha gustado, comparte:
Share on Facebook
Facebook
Share on Google+
Google+
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest
Share on LinkedIn
Linkedin
By | 2018-06-23T14:53:35+00:00 11 de març de 2018|Tags: , |17 Comments

17 Comentaris

  1. Pepa 11 de març de 2018 en 11:16 - Respondre

    Un lloc interessant. M’encanta veure llimoner i taronja als ingredients, m’evoca al Mediterrani de casa.

    Ara des de Cambrils pots anar baixant per la costa i fins i tot fer una apartat de país valencià al bloc :-DDD

    Salut!

    • Ricard Sampere 11 de març de 2018 en 12:05 - Respondre

      La veritat és que ens va encantar… I molt!

      Sortint de la Llosa, són dues hores 🙂

      Però d’aquí a l’apartat que dius, ja seria massa 🙂 Però dimecres segurament, publicaré un altre de València

      Salut!!

  2. Jordi Castaño 11 de març de 2018 en 13:01 - Respondre

    Trobo a faltar la foto amb el xef… 😉

    M’alegro molt que poc a poc vagis canviant de parer pel que fa a aquest tipus de restaurant, tot i que com dius al teu post, el Camarena és del més normal, i dels que saps el que menges…

    Ara, a pel Dacosta, que penso t’agradarà.

    Abraçada!

    P.S. He salivat molt, tret del maridatge de vins, que penso que en general, no valen la pena.

    • Ricard Sampere 11 de març de 2018 en 13:08 - Respondre

      Com us agradaria riure d’una foto meva amb el xef eh?.

      I el Dacosta serà segurament la propera sortida..

      Jo si és producte ben fet, ja saps que m’agrada aquest cuina i prou clar tens l’exemple de Hisop, Can Bosch o Alkimia, però no m’agrada que em “sorprenguin” massa… i menys pagar un plus per les sorpreses… 🙂

      I quan em venen amb els trampantojos (que per cert, ara ja ningú en parla), ja em poso caxondo… 🙂

      Abraçada!!

  3. Toni Martinez 11 de març de 2018 en 13:39 - Respondre

    Hola Ricard,
    Com ja t’havia comentat, donava per fet que t’agradaria. Jo només he anat una vegada a la ubicació anterior, peró es un dels restaurants que més m’ha sorprés dels últims anys, ens van posar una sopa picant de gambes i niscalos, per plorar, encara m’enrecordo.

    Per cert, no se si del tema Dacosta sortiràs tan Excited

    • Ricard Sampere 11 de març de 2018 en 14:17 - Respondre

      Si… n’havíem parlat quan em vas fer la recomanació i et vaig dir que estava previst… 🙂

      La realitat, és que molt, molt bé tot. Poques coses canviaria i tampoc tinc massa criteri per canviar, doncs se suposa que saben el que fan.

      El tema Dacosta ja veurem… Em documentaré una mica, però l’amic Jordi, s’excita més que jo…. I es que ell, és que és més cadell… L’edat no perdona 🙂 🙂

      Salutacions!!

  4. Daniel Muro 12 de març de 2018 en 09:54 - Respondre

    Hola Ricard,

    Camarena és un dels grans exemples de bon criteri en l’evolució i aplicació de noves tècniques, amb el suport d’una base de cuina molt seriosa i coherent. Personalment, i potser amb permís de l’Alkimia, és el restaurant amb una sola estrella (no entraré en el debat perdut de la Michelin) en el que millor he menjat.

    Recordo que l’únic retret (i suau) que li vaig fer al maître va ser per la pràcticament nul.la representació dels vins de la zona, quan ja fa uns anys que es fan coses prou interessants, sense dubte dignes d’una carta amb l’extensió i el nivell de la seva. Això sí, no vam fer maridatge, però ens van descobrir un champagne ben xulo.

    Per Quique Dacosta hi he passat més vegades i he de dir que sempre he sortit molt convençut (d’acord… excited) de l’experiència general, però també he de reconèixer que a cada visita hi ha hagut algun plat que no he aconseguit entendre.

    Salut!

    • Ricard Sampere 12 de març de 2018 en 10:18 - Respondre

      Si.. totalment d’acord. Precisament si algun punt em sembla podria millorar, seria el tema al voltant dels vins…. Però per la resta em va semblar exemplar i ho dic ja que ja saps soc un escèptic amb moltes de les parafernàlies que giren al voltant de les estrelles gastronòmiques 🙂

      Vaig entrar, dient… “a veure quina pijada em passa”… i vaig “sortir-ne molt , molt satisfet…”, que té més mèrit de part seva, que aquell que ja entra entregat… Per exemple, em feia molta mandra anar a fer el “plat del tomàquet” a peu de cuina i vaig tornar a la taula, pensant que era un bon sistema, per aconseguir distància curta amb el xef, evitant el ritual de que passin per la taula a final d’àpat…

      Vaja… que compro totes les idees d’allà…. I com a molt, tocaria una mica el tema vins… 🙂

      Aprofito el contacte, per dit-te que dimecres vam estar al Hetta i ho vaig trobar fatal… 🙂 🙂 . Ho publicarem el proper diumenge amb els de 3aTaula… Posats a respondre els seus “Hola chicos… / Hola guapos”, vaig deixar-me anar amb alguna broma meva i a sobre no els va fer gràcia… :). No ho poso al teu bloc, doncs no m’agrada entrar a blocs aliens mostrant opinió “contraria”… però ja llegiràs…

      Salut!!

      • Daniel Muro 12 de març de 2018 en 10:51 - Respondre

        Per mi, el ‘responsable’ de sala és la nota discordant de Hetta… Crec que, clarament, no ha entès el caràcter desenfadat del local, però és que, a més… estava més preocupat en fer el paper d’amfitrió coleguilla (que ja em sobra) que d’atendre realment les necessitats dels clients, de les que s’escaquejava descaradament. A mi la resta sí em va agradar… però sospito que a tu la cuina tampoc no et va fer el pes… Estaré atent al teu post!

        I, per descomptat, Estocomo està més que obert a les teves opinions, siguin favorables o totalment discrepants!! Les opinions raonades no molesten mai. Prou patim en aquests temps les censures d’opinió…

        Salut!

        • Ricard Sampere 12 de març de 2018 en 12:39 - Respondre

          Just ho ben defineixes… “amfitrió coleguilla”.

          Però jo ho accepto i sé on em fico… Però em costa d’entendre que si anem de “coleguillas”, ell no accepti les meves bromes, que ja sé tenen toc àcid , però cal saber jugar… :).

          Quan després d’aguantar els dibuixets didàctics de les coccions, li demano la carta de vins, amb un “¿tienes también unos dibujitos de estos, para elegir el vino?”… ja veig que no li va agradar… i la conya segueix… #nospoiler

          Però quan anem els 3 (3aTaula), ens fotem un fart de riure, allà on anem, doncs els 3 som cabrons i ens agrada molt la conya…

          Tampoc res greu eh?…. però penses mira quin paio més burro, doncs la seva feina és atendre… i atendre bé..

          Salut!!

  5. Frederic 12 de març de 2018 en 10:13 - Respondre

    Vaig convidar a la meva dona a RC com a regal de reis d’aquest any i vam flipar bastant. Molt bo a tots els nivells. A mi, particularment, em va agradar la presència gairebé constant de elements àcids a la seva proposta. I, afortunadament, res de tonteries, el teatrillu del que parles a vegades!

    Abraçada, Ricard!

    Frederic.

    • Ricard Sampere 12 de març de 2018 en 12:31 - Respondre

      Just… sense tonteries ni teiatru … 🙂

      Ens va agradar molt i és d’aquells llocs en que surts amb clares ganes de tornar…

      Abraçada!!!

  6. Lluís 12 de març de 2018 en 19:43 - Respondre

    No hi he estat (encara) però sí que me n’han parlat molt be del centre d’art on és el restaurant, així que prenc nota. En l’ultima visita a València el que si vam tastar és l’Habitual (segona marca del Camarena) al Mercat de Colón, i s’hi menja molt be, la veritat (és un altre nivell, també de preus, és clar).

    • Ricard Sampere 12 de març de 2018 en 20:02 - Respondre

      Vam arribar pel matí i vam passejar i entrar al mercat central, on hi té un altre lloc… Era temptador, però d’aquells llocs que no pots parar de demanar i ens vam contenir i de llarg, per fer un dinar súper lleuger en un lloc insignificant…. Si arribem a caure a la temptació, arribem al vespre tocats..

      Val molt la pena el lloc i de manera global. Recomanable sense cap mena de dubtes el Ricard Camarena…

  7. Albert 1 d'abril de 2018 en 20:44 - Respondre

    Hola Ricard,

    On has comprat el Kamado Monolith? En vull comprar un però abans el voldria veure en una botiga.

    Salutacions.

    • Ricard Sampere 1 d'abril de 2018 en 21:07 - Respondre

      Bona nit!

      El meu va arribar directament del distribuïdor a Espanya. Es tracta d’un home jubilat, que tota la vida ha estat dedicat a la cirurgià neurològica i ara des de Mallorca, es dedica a això. Té una pàgina https://www.monolith.es/ on pots veure el producte.

      Crec que té un distribuïdor a Molins de Rei.

      Es diu Pedro Alomar i t’aviso de que vol escriure en català, però com no ho ha fet mai, posa molts disbarats. T’ho dic perquè no t’espantis si intercanvieu correus.

      El seu mail és palomar@monolith.es i ja li pots dir que t’he facilitat jo el seu mail….

      i si un dia vols veure el meu, l’únic inconvenient és que estic a Cambrils. Però per mi cap problema. O qualsevol pregunta que em vulguis fer, més fàcil al meu correu:

      ricard@restaurantscat.cat

      (T’envio també la resposta al teu mail amb el que has escrit el comentari)

      Salutacions,

      Ricard Sampere

  8. Albert 1 d'abril de 2018 en 21:43 - Respondre

    Gràcies!

Deixeu un comentari