Shoronpo

 

Carrer de Sèneca, 28,

TEL:. 653 34 57 68

Author: Laura Beaumont
(per posteriors consultes, trobareu aquest post de la Laura a la pestanya CONVIDATS)

He visitat aquest lloc en dues ocasions. La primera va ser fa uns mesos amb el Ricard i la segona, amb un amic que va sortir tan encantat (com jo) que fa poc va decidir celebrar l’aniversari de la seva filla en aquest restaurant.


Però anem a pams. En les dues ocasions la sensació ha estat la mateixa, ràmens i fideus mooolt interessants: saborosos, potents i molt millor que al ja aclamat/arxifamós Ramen Ya Hiro, que després d’un parell de vegades, cansa i estressa molt el local estret i les cues.

 

Curiosament, el local ha esdevingut #soexcited gràcies als farcellets que donen nom a local: “shoronpo”. Una munió de bloggers i periodistes estil ramat de xais han acudit joiosos a menjar-se els farcellets. En tots t’expliquen que l’èxit rau en el fet que t’ho preparen al moment a la barra (i ho vas veient) i que cal fer un cerimonial per sortir d’allà meravellat. Per les taules tens unes cartolines explicant com s’han de menjar (com si al Japó obres una taverna catalana i expliques com menjar botifarra amb mongetes).

 

Penso que amb pajita es podria xarrupar millor el cc de sopa que contenen

El primer cop compleixes el ritual de banyar el shoronpo, punxar-lo, xuclar la salsa i menjar (versió resumida). Ràpidament t’adones que molt cerimonial emmascara la crua realitat i és que el farcellet és moníssim, però del farciment el notes molt poc sabor (de pernil, porc, etc). Pel preu que has pagat (de 8 a 10€ / 4 unitats depenent del farciment) t’entestes a treure-li el sabor com sigui per no sentir-te idiota. De tots els que he provat (sí, he repetit i provat de diferents per comprovar si altra cop sóc jo la rara o els bloggers anaven errats) al final el de foie és el que té més sabor i que repetiria sense dubtar (9,80€/4 unitats). El segon cop vam provar altres plats (entrants i postres) que no m’han deixat cap record especial.

 

 

Fins aquí direu…bé un lloc on anar a provar els ràmens (jo hagués tornat només per això)  i fer la gracieta dels shoronpo…exacte! Però malauradament, un incident ha fet caure qualsevol visió positiva del lloc:

El meu amic fa poc va tornar amb la família la filla per celebrar el seu aniversari com us deia a l’inici, però va  cometre “l’error” de no avisar a les cambreres que duia un pastís propi, però com l’home estava més per la filla que per la logística, el va tenir guardat enlloc d’entregar-ho a cuina. Després de sopar, va demanar a les cambreres plats i culleres per poder menjar el pastís i el primer problema va venir per fer-se entendre: les cambreres (japoneses) parlaven poquíssim castellà (ja no diguem aquest idioma que parlem per aquestes contrades…) així que va saltar a l’anglès i al final dient “spoon” els hi van dur platets i culleretes.

A meitat del pastís va apareix el cuiner (l’altre cop ens havia ofert afegir arròs a un ràmen i el meu amic el recordava). La cara que duia ja no pintava bé. Sense entendre’l gaire (primer van pensar que estava de broma!)  va dir que al seu restaurant només és podia menjar i beure el que ell oferia, no portar res de fora. El meu amic (i la filla) amb el pastís a la boca, se’l van mirar sense entendre massa, dient que d’acord, que acceptaven la norma…i de cop, sense avisar, l’home els hi pren els plats, culleres i els obliga a guardar els trossos que quedaven de pastís als plats a la caixa, i evidentment, de molt males maneres sense atendre a raons.

 

El meu amic no volent afegir més llenya al foc va aixecar-se per pagar i va dir que allò no estava bé (si més no, que a d’altres llocs -la majoria- no et posaven pegues per celebrar aniversaris). Què entenia perfectament la norma i la respectava (és la seva política, no menjar o beure de fora) però avisant abans s’hagués resolt i treure un tros de pastís de la boca no són maneres.

Crec que un cop el mal està fet i, a més, si l’error és de l’empresa (les cambreres podien haver preguntat a cuina sobre el tema i explicar que allà no podien menjar coses de fora) el mal no hagués anat a més. Però un cop comets l’error, no pots anar traient menjar de la boca d’uns client.

Porto anys treballant de cara al públic en llocs ben diferents i la norma, en aquests casos (per mi), és que si la cagues et menges “el marrón”; els clients en aquest cas no tenen la culpa, i l’últim que han de sortir és enfadats del teu servei (veus que l’has cagat i els clients estan endrapant el pastís? alertes a les cambreres pel proper cop….no?)

Per molt japonès que sigui (altre cultura) aquest senyor té un local a Barcelona, aquesta disputa no sé si és cultural (al Japó és normal arrencar menjar de la boca??) o un inútil en  quan relacions socials. El que si sé és que ha perdut uns clients que ens havíem fet força “fans” i on pensàvem tornar. Si el “senyor arrenca pastissos de la boca” espero que almenys, si llegeix això, es pregunti si gestiona les relacions públiques del seu negoci de la millor manera o alguna ànima caritativa soexicted d’aquests que deixa el local pels núvols a les xarxes, li expliqui que per molt bo sigui el seu ràmen, els clients te’ls guanyes també tractant-los, almenys, de forma correcta.

I pel que tingui dubtes de si es va demanar o no permís -que si es va demanar- que llegeixi els comentaris i en concret els del Pere, “víctima de la situació.

 

El compte del dia que hi vaig anar (Ricard)  22-octubre. Res a veure  amb el dia del famós pastis.. 🙂

 

NOTA del PROPIETARI DEL BLOC (Ricard Sampere)


Hi vaig anar fa uns mesos després de llegir una ressenya d’un paio, en que el grau d’excited arribava al nivell de fer jocs de paraules amb el nom Shoronpo  i Shoronpo_pompero… #Quin_ingeni!.


No li vaig trobar la gràcia al restaurant  i va acabar com un de tants, perdut en una carpeta DropBox  Tampoc malament, però un oriental més…


Vaig voler ressuscitar-lo ara fa no massa quan el mateix personatge del Shoronpo_pompero, el va publicar a una coneguda web, com un dels 10 restaurants a coneixer el 2016, en tota Espanya (si, si… en tota espanya). Però no ho vaig fer per no ridiculitzar més al personatge, que es ridiculitza sol amb excitacions com aquesta … I si algú té dubtes, que vagi a aquest lloc i després jutgi… Poc a discutir.. anar i comprovar-ho…


Però ara l’amiga Laura, guest d’aquest bloc, ha volgut publicar la mala experiència viscuda  i m’ha vingut al cap la frase de “la ocasión la pintan calva”… 🙂